El llop a Catalunya

Com a superdepredador el llop comparteix el mateix estadi ecològic que els humans. Els canvis en la disponibilitat de recursos alimentaris del llop (grans i petits herbívors i petits carnívors) al llarg d’Europa ben entrada l’edat moderna i la colonització i alteració per part de l’home de molts espais naturals pressionà cada cop més als llops a alimentar-se d’animals domesticats (ovelles, gossos…) entrant en competència directa amb l’activitat ramadera.

Històricament s’ha parlat de la perillositat del llop, que tot i que és innegable que pot perjudicar els ramaders, és improbable que ataqui les persones. A tall d’exemple, l’animal que causa més morts l’any és el mosquit (1 a 2 milions de morts humanes a causa de la transmissió de malalties. El segon animal més perillós és l’home (que mata aproximadament mig milió d’humans l’any; sense tenir en compte que accidents de trànsit provoques més d’un milió de mors l’any). Els gossos maten uns 25.000 humans l’any. I els llops maten uns 10 humans l’any arreu del món!

Però històricament ha estat un animal perseguit i aniquilat.

Carlemany en els seus territoris als anys 800 i escaig ja ordenava caceres de llops.  En l’edat mitjana apareixen artilugis i construccions destinades a atrapar i matar llops. A Espanya el 27 de gener de l’any 1788 es publicà una Reial Cedula de Carles III, sobre extermini de llops, guilles, genetes, gats fers i linxs entre altres. En aquest document oficial s’estableix la realització de dues batudes anuals contra aquests animals, una el gener i l’altra el setembre o l’octubre, en cada partit de corregiment amb les despeses a càrrec del municipi. A banda la mort de cada llop es premiava amb diners, prèvia entrega de la pell, les potes i el cap al jutge de corregiment per tal d’evitar frau. Pocs anys després la Reial Cedula  de 1788 fou modificada per Carles IV, abolint les batudes, per improductives i duplicant el preu dels premis a l’entrega dels animals (1795). Pagant-se entre 22,2 i 145,2 rals, segons si es tractava d’una cria o d’una femella amb ventrada El 1808 amb el premi de capturar una lloba es podia adquirir 16 dotzenes d’ous, bé relativament car en la societat agrària d’aquell temps.

Al corregiment de Girona les captures foren anotades en llibres d’actes aixecades davant de notari, pel que es coneix indirectament les variacions en la mida de les poblacions a partir de les captures realitzades. Així doncs, entre el segle XVIII i el XIX, s’estima que en aquest corregiment la població de llops s’hauria reduït en dues vegades i mitja. Quan es té constància de la professió de la persona que presenta les captures, és palès que no eren realitzades per professionals (“llobers”), sinó principalment pels propis implicats en els danys causats pel llop (ramaders), per altres persones implicades amb el treball agrícola (jornalers) i eventualment persones amb altres professions. L’elevat preu que es pagava per la peça era una ajuda suplementària en les èpoques de l’any en que les rendes procedents del treball al camp eren minses.

Durant la segona meitat del segle XIX a Catalunya el llop fou perseguit fins a la seva pràctica extinció. Sembla que fou durant la tercera guerra carlina (1872 – 1876) quan foren abatuts els darrers exemplars dels que es té constància, una femella amb cria, a la zona de la Lluera, Mont-ral (Prades), a l’any 1875. Tanmateix, a la Terra alta es capturà un exemplar el 1935.

L’any 1999 apareix un llop a la Catalunya nord, a la Serra de mares. Ja el 2004 es fa pública la presència del llop al parca natural del cadi i el 2008 a la Cerdanya. El març del 2010 es fa pública la presència de 6 llops diferents, corresponents a mostres preses el 2008, un dels quals podria ser una femella detectada al parc natural del Cadí. En total en els darrers anys s'ha tingut coneixement de l'existència d'uns 14 individus.

Amb els anàlisis genètics de rastres de llops trobats, es pot concloure que actualment a cavall del Berguedà – Ripollès – Catalunya Nord es creu que hi viuen 2 individus d’aquesta magnífica espècie. I els anàlisis també indiquen que aquests individus provenen de les poblacions de llops dels Alps francesos i italians.

Massa sovint posem adjectius humans als animals. El llop no és ni bo ni dolent, és un animal salvatge més. Amb el llop, els sistemes naturals recuperen un element clau que els mancava. Aquests sistemes són com un trencaclosques format per moltes peces. Si en falta una, el trencaclosques no es pot completar:

Aporten beneficis als ecosistemes, ja que la seva presència assegura que hi ha diversitat d’ambients i espècies; controlen malalties de les seves preses: ataquen animals malalts, dèbils... que moren i eviten la transmissió d’aquestes malalties; al caçar un ventall ampli de preses (herbívors, altres carnívors de menor tamany) assegura una bona diversitat i regulació de les diferents comunitats animals i vegetals; i deixen carronya: molt útil per altres animals carronyers (mamífers, aus rapinyaires...). A més poden ser una atracció turística (A la Serra de Culebra els visitants deixen uns 6 milions d’euros l’any).

I també generen problemàtiques socials i econòmiques:  problemes relacionats amb els caçadors ja que competeixen per les mateixes preses i poden atacar els gossos de caça; problemes relacionats amb els ramaders (atacs a bestiar), problemes relacionats amb la població (desconfiança, por); i problemes relacionats amb les administracions: necessitats d’adaptar-se a aquesta realitat, necessitat de conscienciar, inversió econòmica i de temps en fer formació i sensibilització en el món rural.

L’important és gestionar per avançar cap a la convivència integrant tots els punts de vista de la societat. Segurament, la majoria estem a favor de defensar els lleons a l’Àfrica, els tigres a l’Àsia o els ossos polars a l’Àrtic. Ara hem de poder aconseguir que el llop també tingui un lloc a casa nostra. El camí que caldrà recórrer no serà fàcil. Però el llop ha estat capaç de donar el primer pas, el més difícil, que és arribar aquí. Ara toca a tothom, ramaders, caçadors, ecologistes, administracions... demostrar el nostre grau de maduresa i capacitat de diàleg per arribar a acords i aconseguir que el llop tingui un futur a les nostres muntanyes sense perjudicar ningú. I els paper de les administracions és clau per aportar confiança a la societat que ha de conviure amb el llop. I treballar en el camp de la prevenció d’incidents i aprendre com ho han fet els nostres veïns que porten ja dècades convivint amb densitats altes de llops (Castella, Galícia, nord de Portugal, regions italianes) on tot i haver-hi problemes de convivència, és també un símbol apreciat.