Cants d'ocells habituals a Catalunya

2015-04-10 00:13

Evolutivament els ocells estan adaptats a viure en medi forestal. Aquest tipus de vida requereix una bona apreciació espacial de l’entorn, i el sentit més apropiat per proporcionar-la és la vista. Paradoxalment, el mateix ambient que propicia una bona vista també imposa restriccions importants per al seu ús. Com més espès és el medi forestal, més escurçada queda la visibilitat, de manera que el so esdevé una eina molt pràctica per a la comunicació entre els diferents individus. No és casualitat, doncs, que molts del millors cantors siguin espècies de bosc.

TIPUS DE VEUS

Entre moltes possibilitats, destacarem les següents:

Reclams

Veus que pretenen obtenir l’atenció dels pares o de la parella. Les emeten els pollets quan desitgen ser peixats, així com alguns ocells adults en determinades fases del festeig. Acostumen a ser notes agudes i breus, semblants en moltes espècies. No és necessari un grau elevat d’especificitat en aquest cas perquè aquestes veus s’emeten quan el destinatari del missatge és a la vista o bé molt a la vora.

Veus de contacte

També podríem anomenar-les veus “de posició”. Aquestes veus, de les quals n’hi pot haver més d’una per a una mateixa espècie, s’utilitzen per a finalitats força diverses. Podríem destacar-ne les veus emeses sobretot per espècies gregàries forestals o per estols d’ocells en vol (nocturn o diürn). Les que ací anomenem veus “de posició” són emeses també per individus solitaris i la seva funció és fer saber la presència de l’ocell a d’altres congèneres. D’aquesta manera es poden evitar conflictes entre veïns d’espècies territorials, per exemple.

Veus d’alerta

Generalment són veus de curta durada i poden ser semblants per a diverses espècies. Com que s’emeten quan es detecta la presència d’algun enemic potencial haurien de ser sons difícils de localitzar (notes pures, sense harmònics). Poden existir diversos crits d’alerta en funció del tipus d’amenaça i de la seva imminència.

Cant

Veu sovint complexa i de llarga durada. Típicament és el mascle l’encarregat de cantar, mentre que les femelles mantenen hàbits més discrets. Això es relaciona amb una separació de papers entre sexes que és en bona part obligada. Les femelles han de pondre, i això requereix un esforç metabòlic addicional per tal de sintetitzar tota la biomassa dels ous (la posta pot representar més del 100% del pes de l’adult). Generalment és també la principal encarregada de covar-los. És lògic que sigui el mascle, descarregat d’aquestes tasques, qui garanteixi un espai mínim per viure sense la competència d’altres congèneres.

Hi ha una enorme variabilitat entre espècies. En alguns casos consisteix en una simple repetició d’una nota o d’un motiu breu, mentre que en l’extrem oposat tindríem una concatenació d’estrofes gairebé sempre diferents.

El cant es diferencia també d’altres veus pel fet que sovint és de freqüència més baixa (més greu), donat que els sons greus tenen més poder de penetració en ambients espessos, és a dir, poden sentir-se a major distància: l’ocell dóna a conèixer la seva presència i amb això pot mantenir allunyats els competidors i, alhora, atreure una possible parella. Moltes espècies canten des de llocs prominents, des d’on són fàcilment detectables.

Passejant per zones obertes, entre el 30% i el 50% de les espècies presents les identificarem només pel cant, ja que pot ser complicat veure els individus. Per tal d’identificar algunes de les espècies més habituals de les nostres contrades, a continuació clicant sobre el nom de l’espècie s’enllaça amb el so del cant, que podreu escoltar. I s’acompanya també una fotografia de l’ocell i la seva localització al Principat de Catalunya.