Ocell de gran tamany que fa 1 metre d'alçada i prop de 2 metres d’embergadura amb les ales obertes.
Té el plomatge de color blanc amb una franja negra a les ales.
Menja insectes, petits mamífers, cucs, crancs, granotes, sargantanes, serps petites i peixos. Però en ambients humanitzats troba aliment en abocadors.
Durant tota la seva vida les cigonyes solen mantenir la mateixa parella. Fa el niu dalt d'edificis alts, xemeneies, campanars i arbres.
El niu està fet amb branques, fang i altres materials com fragments de roba.
Las cigonyes emeten un so rítmic característic tot fent cops repetits del bec. Aquest so anomenat claqueig, es produeix entrexocant les dues parts del bec i els serveix per comunicar-se durant la parada nupcial i com a salutació entre els adults quan es troben all niu. So de la cigonya: en aquest enllaç
Resident i estival nidificant a les comarques de Ponent, i als aiguamolls de l'Empordà, on ha estat reintroduïda. Es pot observar en migració per tot el territori.
Pel què fa a les seves migracions, passa l’ hivern a l’Àfrica subsahariana i al mes de febrer comencen a arribar a Europa, i ocupen la majoria de zones temperades del continent. A finals d’estiu o inici de la tardor fan el camí invers, creuant l’estret de Gibraltar camí cap a Àfrica. En aquestes dues èpoques les podem veure de pas al nostre país, en grups de centenars d’individus, que fan nit en antenes, torres o arbres de zones urbanes i l’endemà al matí s’alimenten i quan el sol comença a escalfar aprofiten els corrents tèrmics per enlairar-se i prosseguir el seu viatge.
Cada vegada més passa l’hivern a la Península i no emigra a Àfrica, degut a que en abocadors troba aliment suficient, i hi ha punts d’aigua estables (canals, embassaments, etc).
De petits ens han explicat que els nens venen de París portats amb un farcell amb el bec d’una cigonya. La tradició és remunta a que el cristianisme va obligar a la població a inventar històries sobre l'origen dels fills. Per què la cigonya?
Totes les aus s’identifiquen amb les ànimes. La cigonya, a més, és considerada gairebé a tot arreu senyal de bon auguri, mentre que la postura que adopta en descansar sobre una pota li confereix un efecte de dignitat, reflexió i vigilància. La seva relació amb els infants es reforça principalment per la llegenda que afirma que alimenten els seus pares quan són vells, fet que ha donat peu a considerar-la el símbol de l’amor filial. Als països septentrionals la seva reaparició periòdica durant la primavera s’interpreta com un paral·lelisme de la festa de la resurrecció, i amb tota probabilitat també amb el seu rol de portadora de nens. El contacte freqüent amb l’aigua, font de tota fertilitat, augmenta així mateix el lligam simbòlic entre la cigonya i la vida que neix. Finalment, interpretacions psicoanalítiques han vist en el bec de la cigonya la imatge —òbviament!— dels fal·lus, font de fills, i també el refugi matern.
A més les cigonyes solen niar en el cim de les xemeneies, per on resulta fàcil imaginar que la cigonya deixaria caure el nadó.
—————