Riscos de les ones electromagnètiques (wifi, telefonia mòbil....) en la nostra salut

Què són les radiacions electromagnètiques?

Existeix un ampli espectre de radiacions electromagnètiques en funció de la seva longitud d'ona i, per tant, de la seva energia. A la part central d'aquest espectre hi trobem les radiacions de la llum visible. L'acció de les radiacions sobre la matèria viva variarà molt en funció de la seva energia. Els organismes vius estan formats per molècules orgàniques complexes, amb una estructura que depèn d'uns enllaços forts (enllaços covalents) i d'uns de dèbils (ponts d'hidrogen). Les radiacions de baixa energia, com les ones de ràdio, no tenen prou energia per alterar cap d'aquests enllaços i els efectes sobre els éssers vius són molt minsos, o almenys poc coneguts. Immediatament per sota de les radiacions visibles tenim la radiació infraroja, aquesta és important per a la vida perquè té una longitud d'ona adequada per tal d'escalfar l'aigua i, en conseqüència, també els éssers vius, que estem formats en gran part per aigua. Per altra banda, les radiacions visibles tenen una longitud d'ona adequada per a alterar algunes de les molècules, però d'una manera lleu, i al llarg de l'evolució, s'han des­envolupat estructures que han permès poder aprofitar l'energia d'aquestes radiacions per realitzar funcions biològiques molt importants com poden ser la fotosíntesi o la visió. Per sobre de les radiacions visibles hi ha les radiacions d'elevada energia: la ultraviolada (UV), els raigs X i els raigs γ. Aquestes radiacions tenen suficient energia per modificar moltes de les molècules que trobem en les cèl·lules i, com a conseqüència, poden alterar en gran manera el seu funcionament.

Perills d’aquestes alteracions

Si per exemple s'altera una proteïna que té una determinada funció reguladora, aquesta proteïna pot deixar de funcionar i, per tant, la reacció que regula no es produirà correctament. Si s'altera el DNA (hi introduïm mutacions), totes les noves còpies d'aquesta proteïna es produiran de manera errònia, i els errors passen també a la descendència d'aquesta cèl·lula.

Resposta cel·lular al dany del DNA

Per tal de mantenir la integritat del genoma, les cèl·lules han desenvolupat uns sistemes de vigilància i uns sistemes de reparació del DNA. Si això es detecta, per una banda s'atura la proliferació de la cèl·lula i per l'altra s'intenta reparar el dany de la millor manera possible. No serà fins que el DNA s'hagi reparat que la cèl·lula no continuarà la divisió cel·lular.

Què passa quan l'exposició a les radiacions supera la capacitat de reparació del dany causat?

En cas que no es pugui reparar el dany del tot, s’indueix la mort cel·lular per un mecanisme anomenat apoptosi. Però en alguns casos, si la radiació és excessiva, tots aquests mecanismes, inclòs el d'inducció de mort, es veuen sobrepassats. La conseqüència d'això és l'aparició de mutacions en el DNA sense que la cèl·lula es mori. Per tant, les radiacions, tot i els esforços de la cèl·lula per evitar-ho, acaben tenint un clar efecte mutagènic. No tan sols les radiacions són les que poden ocasionar una elevada taxa de mutació. Hi ha molts productes químics que també poden alterar directament el DNA o bé produir espècies reactives d'oxigen que seran, igual com en el cas de les radiacions ionitzants, les encarregades de modificar la molècula de DNA. Aquests productes químics també són mutagènics.

Els efectes de les mutacions dependran de quines cèl·lules són les que han estat afectades i de quina zona del DNA és la que s'ha mutat. Com hem dit a l'inici d'aquest text, si les mutacions apareixen en les cèl·lules progenitores de la línia germinal aquestes passaran als gàmetes i d'aquests a la descen­dència donant lloc a malalties genètiques que seran heretades de pares a fills. Si tornem a l'exemple de les explosions nuclears, també sabem que la major part de la descendència dels supervivents va tenir greus malalties genètiques. El tipus de malaltia depen­drà del gen (seqüència de DNA que codifica per un proteïna) que a l'atzar ha estat mutat a causa de l'exposició a les radiacions. Si en canvi parlem de mutacions en cèl·lules que no són de la línia germinal, com per exemple de la pell, neurones, del fetge, del budell, de la sang..., una elevada taxa de mutació està directament relacionada amb el càncer.

Relació entre mutagènesi i càncer

Els nostres teixits estan formats per cèl·lules que tenen funcions específiques essencials per al funcionament correcte de l'organisme (les cèl·lules dels budells absorbeixen aliments, les neurones transmeten impulsos nerviosos, les de la sang transporten gasos...). Generalment aquests teixits presenten un cert recanvi cel·lular, és a dir, hi ha cèl·lules que moren i són substituïdes per altres de noves. Així doncs, hi ha un equilibri molt ben regulat entre mort i proliferació cel·lular. El càncer és una malaltia en què aquest equilibri està alterat, la taxa de proliferació supera la de mort, i en què, a més, les cèl·lules deixen de fer les seves funcions habituals. Les masses de cèl·lules proliferants i que no fan la seva funció són el que anomenem tumors. Si estan confinats dins del teixit d'origen són tumors benignes, però de vegades aquestes cèl·lules poden adquirir unes característiques especials que els permeten sortir dels límits d'aquests teixits, són els tumors malignes, o fins i tot viatjar a través dels vasos sanguinis o limfàtics i així colonitzar i proliferar en altres òrgans, en un procés que anomenem metàstasi. Aquestes metàstasis interferiran en el funcionament de l'òrgan on s'han ubicat i seran moltes vegades les que acaben ocasionant la mort.

Agents mutagènics com les radiacions d'alta energia poden ser la causa de l'elevada taxa de mutació. Entre totes les cèl·lules mutades, la que proliferi millor serà seleccionada i serà la que ocasionarà el tumor benigne. Si una mutació dóna característiques migratòries i d'invasió a una cèl·lula d'aquest tumor (encara que sigui una cèl·lula entre molts milions) aquesta serà la que migrarà, proliferarà i formarà una metàstasi en un altre teixit

Tractament de les ones electromagnètiques des de les institucions europees

L'Organització Mundial de la Salut (OMS), a través de l'Agència Internacional per a la Investigació del Càncer (IARC), ha classificat el 31 de maig de 2011 les radiacions electromagnètiques de radiofreqüència com "possible cancerigen en humans (grup 2B)".

Aquestes ones són realment perilloses??

La radiació màxima permesa per la legislació comunitària és de 28 volts per metre, però hi ha investigadors que asseguren que les radiacions molt per sota dels màxims legals afecten profundament la biologia humana i poden causar càncer, infertilitat, problemes neurològics, estrés, mal de cap, insomni, Això ho afirmen moltes organitzacions, mentre que n'hi ha d'altres que diuen que són inofensives.

Els casos d'hipersensibilitat electromagnètica que arriben, per exemple, a una consulta de l’Hospital Clínic s'han multiplicat per 10 els darrers anys. Els metges creuen que els nens són més sensibles a les radiacions electromagnètiques.

El que està clar és que la probabilitat de desenvolupar una malaltia està relacionada amb la intensitat de l’ona (i la intensitat està relacionada amb la proximitat de la font emissora) i amb la freqüència d’ús. En els darrers anys la intensitat ha augmentat (cada vegada tenim més aparells emissors d’ones electromagnètiques) i la freqüència d’ús també. Per tant aquest risc ha augmentat en la darrera dècada molt.

Principi de precaució vulnerat

La problemàtica rau en que tot i haver-hi indicis de risc el principi de precaució que hauria de regir el nostre sistema (“si les conseqüències d'una acció són desconegudes, però es jutgen amb potencial de tenir conseqüències negatives importants o irreversibles, llavors s'ha d'evitar aquesta acció fins a adquirir els coneixements científics necessaris de què aquestes conseqüències importants o irreversibles no es produiran”) és vulnerat i ens sotmetem a aquest risc sense garanties que no tingui efectes sobre la nostra salut.

Aparells domèstics que emeten ones electromagnètiques

Aquestes radiacions electromagnètiques són les que emeten dispositius com ara el wifi, els telèfons sense fil, els telèfons mòbils o les antenes de telefonia mòbil. Des de fa uns anys, aquests sistemes s’han multiplicat a les llars, les escoles, la feina, la via pública i espais públics, etc, i no hi ha estudis epidemiològics concloents al respecte, ja que un tumor o una malaltia de les abans esmentades pot tardar anys en manifestar-se;  però sí que existeixen molts indicis.

Telefonia mòbil: Major radiació emesa quan s'utilitza en una trucada o per enviar missatges de text.

Telefonia sense fils: Emet radiació de microones quan està en ús en una trucada (més alt que un telèfon mòbil en ús), exposicions més altes prop de la base i els telèfons

Routers wifi i aparells que utilitzen wifi (ordinadors portàtils, GPS, sistemes de vigilància...): Emet radiació contínua de nivell baix  però contribueix a la  càrrega de radiació. Emissions més altes prop de router i els ordinadors portàtils habilitats. Com se solen utilitzar a més de 50 cm la intensitat decreix, però ens poden afectar moltíssimes hores al llarg d’un dia.

Possibles solucions per evitar la contaminació electromagnètica

Limitar l’ús de telefonia mòbil, i intentar mantenir el telèfon el més allunyat nostre possible si no l’estem utilitzant, especialment a les nits o si estem a casa o a la feina.

Prescindir de la telefonia sense fils inalàmbrica i tornar al telèfon fix.

Canviar el router per internet amb cable, i utilitzar també el cablejat per connectar diversos equips.

Limitar les consoles inalàmbriques i utilitzar cables.

Pressionar perquè a l’entorn que utilitzem (escola dels fills, oficina, empresa, edificis d’institucions públiques....) substitueixi els sistemes wifi per connexió a internet mitjançant cable.

Participar en plataformes i projectes que alerten dels perills de les ones electromagnètiques i en promouen alternatives (www.sensewifi.cat)